Els metalls pesants i altres toxines cada vegada amenacen més la nostra salut. En estudis recents s’ha comprovat que avui en dia tenim de 400 a 1.000 vegades més plom en els ossos que fa 400 anys.
Això té greus efectes en el cervell i en l’evolució mental dels nens, especialment en la formació de la intel·ligència. Entre molts altres símptomes la intoxicació per plom provoca una pertorbació de la formació de la sang, així com leucèmies i anèmies, insuficiències renals i malalties neurològiques.
Entre els metalls pesants els més importants en qüestió de salut són el mercuri, el plom, el cadmi, el níquel i el zinc. Alguns elements intermedis com l’arsènic i l’alumini, els quals són molt rellevants des del punt de vista toxicològic, s’estudien habitualment amb els metalls pesants.
El metge Dietrich Klinghardt MD, Ph.D., que està investigant, juntament amb altres científics, la desintoxicació per metalls pesants des de fa 30 anys, ha desenvolupat un mètode de desintoxicació amb remeis naturals molt eficaç. S’ha comprovat que quan eliminem el mercuri del cos els altres metalls tòxics també se’n van, a causa de l’alliberament del transport axional en les cèl·lules nervioses. Dins d’aquestes cèl·lules el mercuri està destruint els microtúbuls, inhibint així l’eliminació de toxines i altres residus. Per això vull tractar especialment el mercuri, que a més és el metall tòxic més estudiat.
Les fonts dels metalls pesants
Les fonts principals del mercuri són les següents: el peix (a causa de la contaminació dels mars), els insecticides (que contenen normalment un o dos metalls pesants, que es colen en la cadena alimentària); l’aigua ‘potable’ (tenim de suposar que tot l’aigua conté tòxics a menys que s’hagi comprovat mitjançant anàlisi el contrari), alguns medicaments (especialment els que regulen l’alta pressió sanguínia i la vacuna contra el tètanus), i l’aire contaminat per la indústria i els cotxes (per la tecnologia de combustió). Una altra font de mercuri molt important és el traspàs de la mare al fetus a través de la placenta i al nadó a través de la llet materna per processos hormonals. Mitjançant aquests processos la mare traspassa del 40 al 60% de la seva càrrega al nen.
Però la quantitat més gran entra en els nostres cossos pels empastaments dentals. Generalment l’amalgama utilitzada en aquests conté normalment un 50% de mercuri.
Com entra el mercuri en el nostre cos i on es queda?
El mercuri és l’únic metall volàtil; absorbit pels pulmons i la pell. Del mercuri inhalat el cos n’absorbeix un 82%, dipositant-ne gran part en el sistema nerviós, mentre que del ingerit només s’acumula prop del 7%. Per això la inhalació és la font més perillosa.
Se sap que després de menjar el nivell de mercuri a la sang puja en les persones que tenen empastaments amb amalgama, perquè es deixen anar ions de mercuri. Aquests primer són absorbits per la saliva i a través del sistema digestiu arriben a la sang, on es poden mesurar. Si aquesta saliva fos aigua estaria prohibit el seu consum. Moltes vegades, com a mínim dues hores després de dinar, persones amb 8 empastaments tenen de 100 a 200 vegades més mercuri en l’aire de exhalació del que està permès en instal·lacions industrials. Aquests vapors s’ingereixen parcialment a través de les vies respiratòries. Així passen també a la circulació sanguínia, on es transforma una part del vapor de mercuri en òxid de mercuri, una forma del mercuri encara més tòxica que el vapor. I ja que òrgans com el fetge, la bilis, el cor i el ronyó treballen com un filtre sanguini, és aquí on s’emmagatzema principalment el metall tòxic.
A més aquests vapors de mercuri traspassen sense dificultat la barrera hematoencefàlica i arriben així directament al cervell, pertorbant en el seu camí aquesta barrera, el que facilita l’entrada d’altres toxines, que normalment no poden entrar. Aquestes toxines provoquen símptomes propis que no tenen a veure amb la intoxicació per mercuri, però que aquest facilita indirectament. Gairebé totes les malalties del sistema nerviós conegudes no estan provocades primàriament pel mercuri en el cervell, sinó pels verins i infeccions secundàries que arriben al cervell per la defectuosa barrera hematoencefàlica. Això vol dir que per tractar malalties neurològiques és imprescindible treure el mercuri per estabilitzar el funcionament de la barrera hematoencefàlica, inhibint així l’entrada de substàncies patògenes.
En uns estudis s’han posat empastaments marcats amb substàncies radioactives a unes ovelles i a uns micos per veure on es queda el mercuri. Després de 4 setmanes es va trobar aquest metall en els ronyons, el fetge, les glàndules renals, el tub digestiu, l’hipotàlem, la hipòfisi, el sistema límbic, la tiroide, els ganglis espinals, la medul·la espinal i en el cervell. Després de 6 mesos el funcionament dels ronyons s’havia reduït en un 60%. Un any més tard no s’havia reduït la càrrega de mercuri, al contrari, aquesta havia augmentat. Després de treure els empastaments tampoc es reduïa la quantitat. Això significa: un cop enverinat – sempre enverinat.
Quan masteguem es desprenen partícules d’amalgama en la seva forma metàl·lica encara poc innòcua, que s’empassen. La flora intestinal natural transforma aquestes partícules i el vapor de mercuri en la forma més perillosa del metall: mercuri metílic (50 vegades més verinós). Aquest procés s’anomena metilació. Nombrosos experiments i estudis confirmen aquest procés, però tot i això és desmentit per molts dentistes i odontòlegs. Des de l’intestí passa el mercuri metílic a la circulació sanguínia i finalment als òrgans i nervis. També es fixa molt mercuri en els ossos i les articulacions. El mercuri també es difon a través de les genives, les arrels dentals i la mandíbula fins al sistema nerviós central i el cervell (en 48 hores). El nervi trigemin de morts amb empastaments és ple de mercuri, plata i estany (provoca el cruixir de les dents).
Malalties relacionades o provocades per el mercuri
El reconegut professor de química doctor Alfred Stock, director de l’institut Max-Planck de Berlín, va demostrar en diversos experiments que el mercuri surt dels empastaments d’amalgama i pot ser acollit pel cos. Va dir: “No hi ha cap dubte que molts símptomes, com ara fatiga, depressió, irritabilitat, candidiasi, vertigen, amnèsia, inflamació bucal, diarrea, inapetència, refredats crònics (inflamació de mucosa) són moltes vegades ocasionats pel mercuri al qual el cos està exposat per els seus empastaments d’amalgama, en quantitats petites però contínues. Els metges han de prestar seriosa atenció a aquest fet. Llavors, probablement es comprovi que l’ús despreocupat de l’amalgama com empastament dental ha estat un delicte greu contra la humanitat. “(1926)
Els principals i primers símptomes de l’enverinament amb mercuri són els següents: depressions lleus, tremolors en les mans, peus i mans freds, pertorbacions del son, entumiment, colesterol alt, pèrdua de memòria, fatiga, problemes de les articulacions. N’hi ha molts més.
Els següents símptomes estan extrets del llibre: “Mercury and its effects on environment and biology d’Astrid & Helmut Sigel”
.- Efectes psíquics:
Ansietat, inestabilitat emocional, timidesa, síndrome de cansament (crònic), disminució de la memòria, alteració del son, depressions, tendència al suïcidi, pèrdua de confiança en si mateix, negativitat, nerviosisme, manca d’estímuls, falta d’energia, passivitat, addiccions, indecisió, excitabilitat, epilèpsia, hiperactivitat dels nens, autisme, disminució de la capacitat de reacció, esclerosi múltiple, parkinson, alzheimer ……
.- Efectes físics:
Mans i peus freds, suor durant la nit, dolors crònics, mals de cap, pèrdua de gana, disfuncions del pes, herpes (no n’hi ha sense Hg.), Alzheimer (Hg. + Al), pertorbacions de la fertilitat, restrenyiment, problemes de les articulacions (dolors), pèrdua de cabell, impotència, artritis, gust metàl·lic a la boca, debilitat general, resistència a antibiòtics, anèmia, asma, tensió sanguínia alta, èczemes a la pell, pertorbacions hormonals, colesterol alt, problemes d’audició, problemes de visió, susceptibilitat a infeccions, malalties del fetge (funcionament limitat), malalties dels ronyons (funcionament limitat), dislèxia, palpitacions de la boca, neurodermitis, mals d’esquena, debilitat del sistema immunològic, tremolor de les mans , sagnat de genives, úlceres a la boca, glaucoma, malalties de l’intestí, malalties de l’estómac, arítmia cardíaca, sensibilitat a alguns aliments, malalties virals, malalties de fongs, candidiasi, lupus, al·lèrgies, pertorbacions en el funcionament del tiroide, vertigen, transpiració abundant, ciàtica (dolors constants), lumbago, colitis, càncer, malalties de les glàndules suprarenals, reuma, Crohn ……
Perquè els metalls pesants funcionen com antenes per a la contaminació electromagnètica el Dr. Klinghardt aconsella viure en casos de malalties provocades per metalls pesants en llocs on hi ha poca o nul·la radiació (on els mòbils no tenen cobertura).
Com hem vist el mercuri es fixa en diferents parts del cos humà. Principalment afecta òrgans com el fetge, els ronyons i el cor, provocant diferents alteracions en ells. Però també afecta les articulacions, el tracte intestinal, als ossos, a la sang i especialment a tot el sistema nerviós inclòs el cervell. Hi ha molts símptomes que estan relacionats amb el mercuri però no directament provocats pel mateix, a causa de la pertorbació de la barrera hematoencefàlica. En les cèl·lules nervioses el mercuri és responsable de la destrucció parcial dels microtúbuls, inhibint així el transport axional adequat. Així aquestes cèl·lules no poden desfer-se d’altres neurotoxines i altres residus. Això provoca canvis emocionals (sistema límbic), pertorbacions del sistema auditiu i visual i altres símptomes del sistema nerviós, no sempre provocats per el mercuri mateix. A l’espai intracel·lular el mercuri provoca danys en les mitocòndries, les nostres fàbriques d’energia (fatiga).
En uns estudis (Vimy i Lorscheider) es podia comprovar que els microorganismes que estan constantment en contacte amb el mercuri a la boca no només desenvolupen una resistència contra el mateix, sinó també contra antibiòtics. Els mecanismes de com funciona aquest procés no es coneixen encara. A més aquests microorganismes desprenen plàsmides, ADN extracel·lular, que surten mitjançant l’expiració a l’aire, provocant la mateixa resistència en altres éssers vius. La resistència als antibiòtics és un dels grans obstacles en la medicina moderna avui en dia.
El traspàs de mercuri de la mare al fetus i el nadó provoca un creixement retardat del teixit nerviós, un cervell més petit, menys pes corporal i un sistema immunitari incomplet. Això significa que el potencial genètic dels nadons que creixen sota aquestes condicions té menys possibilitats d’evolucionar (també sembla relacionat amb l’autisme). Gràcies als mètodes de desintoxicació aquest retard es pot recuperar en el primer any de vida.
Entre els científics que es dediquen a aquests temes hi ha la hipòtesi de que molts càncers i malalties infeccioses són un intent del cos de immobilitzar les neurotoxines que tenim tots en el nostre cos (Yoshiaki Omura). Al centre de molts tumors s’han detectat concentracions elevades de neurotoxines, especialment mercuri. També malalties provocades per streptococcus, staphylococcus, càndida i herpes estan relacionades amb la intoxicació per metalls pesants. Sembla que moltes curacions o millores d’aquestes patologies a través de la desintoxicació de metalls pesants estan corroborant aquestes afirmacions.
Text e imatges extretes de: www.biosfera.cat